Diumenge el 30 minuts ens va sacsejar amb un reportatge que demostrava fins a quin punt les pantalles de mòbil i les tauletes generen addicció i, sobretot, com afecten la conducta i l’estat emocional dels nens i l’autoestima dels adolescents. Pantalles addictives arrencava amb un cas concret que et deixava trasbalsat: el de la pediatra francesa Anne Lise Ducanda i un dels seus pacients, en Ryan, un nen de tres anys que després d’estar 24 hores sense pantalles experimentava una millora molt important: “Feia un any que esperava que parlés! Ha dit mama!”, exclamava la mare feliç al veure la doctora. La manera com, davant de les càmeres, el nen evidenciava una conducta addictiva amb el mòbil que el desconnectava de l’entorn era impactant. Les imatges, però, també delataven, sense verbalitzar-ho, un altre fet més subtil: la docilitat de la mare amb el seu fill. Cridava l’atenció com a aquella dona li costava dir que no al nen, sobretot si ell mostrava malestar per la negativa. També com la criatura lluitava per aconseguir el mòbil i ella hi oposava una resistència molt relativa per no frustrar-lo. O fins i tot com, per acabar-l’hi prenent, es veia obligada a mentir-li en comptes de fer-ho amb la convicció d’actuar només pel seu bé.

El reportatge explicava molt bé a través de neurocientífics, psicòlegs i especialistes en tecnologies quins són els mecanismes que es desenvolupen en les aplicacions i els vídeos. Com, a nivell cerebral, s’experimenten símptomes iguals que els que generen l’addicció a les drogues o a l’alcohol. Quedava perfectament demostrat com les dinàmiques d’interacció amb les xarxes socials estimulen la secreció de dopamina i, per tant, reforcen els mecanismes de recompensa que et mantenen enganxat.

Una altra de les escenes més impactants era la dels adolescents addictes a Snapchat. Ells mateixos admetien la seva dependència, com els condicionava la vida quotidiana, i reconeixien que se sentien poc lliures per culpa del telèfon mòbil. Ara bé, a partir del moment que una doctora en psicologia explicava el perquè d’aquella situació, els nois es molestaven i responien amb certa agressivitat, com ho fa un addicte quan qüestiones la seva conducta. “Veient l’edat que té aquesta senyora, penso que no és ningú per parlar d’això”, deia un. “Tothom té dret al seu plaer i no està bé qualificar d’addicció una cosa pel simple fet que no et sembla bé el que fa l’altre”. És significatiu tenint en compte que feia un instant ells mateixos admetien aquella conducta. Ionquis de les xarxes socials i el mòbil en estat pur.

El millor que pot passar amb Pantalles addictives, ara que està penjat a la web de TV3, és que circuli. Tanta tonteria que corre pels grups de WhatsApp, tants likes inútils al Facebook, feu que tingui un sentit. Pediatres i mestres, també: que corri el 30 minuts.