divendres, novembre 24, 2017

Articles

Articles

“Cuando las familias se implican en la educación de sus hijos, consiguen mejores resultados académicos

La participación de las familias en la educación de sus hijos está relacionada con los resultados académicos, es una de las conclusiones a las que llega la Fundación Jaume Bofill. Esta institución ha publicado el Libro Blanco de la participación de las familias en la escuela, en el que varios expertos han encuestado a AMPAS y familias para conocer cómo está evolucionando la presencia de los progenitores. La directora del departamento de investigación es Mònica Nadal.

¿Es importante que las familias se impliquen la escuela?

La participación de las familias en la escuela es buena por muchos motivos. Uno, porque su participación crea cohesión en los centros educativos, percepción de comunidad, más gente aportando sus conocimientos e ideas y más calidad educativa. Además añade presión sobre el equipo directivo para que se pongan las pilas y no se relajen.

Luego, hay investigación extensa que pone de manifiesto que cuando los padres están implicados en la escolaridad, les ayudan a hacer los deberes, se aseguran de que llevan el material a la escuela, asisten a las reuniones cuando son convocados por los tutores; consiguen más éxito académico.

Los niños y las niñas perciben la continuidad entre la escuela y su casa, sienten que hay alguien que vela para que puedan cumplir con las rutinas de la escuela. Estos estudios aseguran que cuando los padres hablan con sus hijos sobre la escuela, [los alumnos] tienden a tener mejores resultados. Las familias que se aseguran de que sus hijos lean, también consiguen una mejora en el rendimiento académica. Está bastante avalado.

¿Cuentan todas las familias con información para saber acompañar a sus hijos? ¿conocen cómo funciona el sistema educativo?

Cuando los padres pueden seguir la escolaridad y entienden qué sucede en la escuela, a sus hijos les va mejor. Ahí aparecen las diferencias. Muchas veces la escuela no explica claramente qué pide a los padres o les piden cosas que ellos no pueden aportar. Los centros educativos deberían trabajar mucho más qué les pide a las familias y darles herramientas para poder hacer ese trabajo, sin generarles culpas ni presiones que no les corresponden.

Por ejemplo, si esperan que las familias ayuden a sus hijos a hacer los deberes puede ser un error porque algunos padres sí que tienen los conocimientos pero otros, no. Sin embargo, lo que ayuda a los niños y las niñas es que los padres aporten las condiciones para que puedan hacer los deberes y no que las familias les ayuden a hacerlos.

En sus estudios aluden a la brecha socioeconómica, ¿los centros educativos cuentan con herramientas para incorporar a esas dinámicas de los colegios a familias inmigrantes o en riesgo de exclusión social?

Con muy pocas. Hay más recursos en Primaria que en Secundaria, pero en general muy pocos. La mayoría de las familias inmigrantes tienen expectativas muy altas en el futuro de sus hijos, quieren que sean médicos, abogados o profesiones así. Pero no saben qué es lo que tiene que pasar entre medias, eso depende de las decisiones que se van tomando a lo largo del camino, de asegurarse que tienen hábitos de estudios. Culturalmente su relación con la escuela es de distancia absoluta.

En muchas ocasiones no saben cómo acompañar esas expectativas y la escuela no les explica de qué va, qué hacen ahí los niños, cómo transcurre el día a día o para qué sirven los deberes que van a hacer. En cambio aquí hay una expectativa de que las familias pregunten, participen, pero que nadie explica. O se termina explicitando con un reproche porque no participan. Creo que faltan muchos instrumentos.

¿Con qué recursos se podría dotar a los centros para mejorar la participación de esas comunidades?

Hay una gama de actividades que los padres podrían hacer en las escuelas y que seguramente se adecuarían mucho más a lo que pueden ofrecer. Por ejemplo, invitar a algunas familias a dar una charla para explicar a qué se dedican, hacer un taller de algo que los padres y madres saben hacer. Muchas escuelas que lo han hecho con familias inmigrantes, les ha salido muy bien. Con talleres de repostería típica de su país, es una forma informal de implicar a las familias en la escuela. Bajo ese contexto pueden iniciar una conversación con los maestros y encontrarse en un ámbito distinto del formal en el que acude a una reunión para que le expliquen cómo va su hijo. Se crean relaciones de confianza.

Eso se ha visto en las comunidades de aprendizaje. Son escuelas que las que el eje central es una comunidad formada por padres, maestros, personal de apoyo – como monitores de comedores – y alumnos.

¿Cómo participan las familias en la escuela?

La participación en la escuela no es lo mismo que en la escolaridad. La participación en la escuela tiene un efecto indirecto sobre los resultados. No se puede decir que cuando los padres participan en el AMPA los niños sacan mejores notas. No hay tanta causa efecto. Lo que hemos visto es que una vida asociativa rica en el centro educativo tiene un efecto en la calidad educativa. Los niños tienen más extraescolares, más excursiones interesantes, más actividades de calidad.

Hicimos una encuesta a 1.500 asociaciones de Catalunya, una de las conclusiones era que cuando hay un AMPA en el centro se mejora la experiencia educativa de aquellos niños y niñas que tienen menos posibilidades. Si las familias están bien organizadas consiguen destinar parte de sus recursos a becas para las excursiones de estos alumnos.

El paso de Primaria a Secundaria es uno de los momentos clave que algunos alumnos entrevistados por Unicef, para un informe sobre abandono escolar, destacaron como punto de inflexión en el que comenzaron a desengancharse y a repetir curso. Su fundación también destaca la desaparición de la participación familiar en la ESO, ¿a qué se debe?

Afecta mucho porque de repente hay una discontinuidad entre la vida escolar y la familiar, coincidiendo con un momento de desorientación de los estudiantes. En este punto los padres no saben quién es el referente, con quién tienen que hablar. Desconocen si en el instituto pueden entrevistarse con algún profesional para explicarles lo que les inquieta sobre sus hijos. Los chicos en la adolescencia tratan de aprovechar lo mejor de los dos mundos. Si sus padres no les molestan, piensan que es lo mejor.

En la escuela la comunicación con la familia es fundamentales para que los progenitores sepan qué es lo normal, qué debería estar haciendo su hijo en el instituto. ¿Tendría que estar estudiando? ¿tiene examen cada quince días o cada semana? La mayoría de las familias no tienen esa información, no se lo han explicado con claridad, nadie les ha interpelado.

¿Cómo se refleja esa brecha socioeconómica?

A mayor nivel de estudios de las familias, mayor participación escolar. Se ve de forma clara en la composición de las AMPAS. En las juntas directivas hay sobrerrepresentación de estos padres y una representación reducida de progenitores de origen inmigrante o bajo capital cultural. Hay una parte que se entiende perfectamente, formar parte de la junta de un AMPA requiere un tipo de socialización política que tiene que ver con la participación anterior en asociaciones de algún tipo. Sabemos que las familias de clase media, las familias con más capital cultural, han participado en otras organizaciones cuando estaban en la universidad o en entidades de barrio.

¿Las familias se implican en la escuela y en la escolarización?

Los datos son positivos, la mayoría de las familias participan. La inmensa mayoría acude a las reuniones cuando se les convoca y a los eventos de la escuela. Me refiero a Catalunya, que es donde hemos hecho una encuesta a 1.500 familias, entre los datos destacados el 84% de las familias está asociada al AMPA. Es verdad que pude ser para que sus hijos participen en el comedor y en las extraescolares, depende de lo que la asociación les ofrezca.

Creemos que las familias sí que participan en la escuela, que participarían más si supieran cómo hacerlo y de qué modo es eficaz su participación. Una de las cosas que vimos nosotros es que o participan a tope y son miembros de la junta del AMPA, de las comisiones, del consejo escolar; o tienen una participación muy pasiva, acuden solo cuando se les llama.

¿De qué depende que las escuelas evolucionen a nuevos modelos de participación familiar? ¿cómo lo podrían potenciar las administraciones públicas?

No es fácil por una razón que los psicólogos conocen como gramática escolar. Es por decirlo así, la cultura tácita de los centros educativos. En el fondo muchos colegios sienten, viven y se organizan de tal modo que las familias entregan al niño, los docentes hacen su trabajo, lo devuelven a los padres y al día siguiente se lo vuelven a traer.

Ahí las administraciones locales pueden jugar un papel importante, ayudando en la formación de las AMPAS en escuelas que no tienen, acompañando a aquellas asociaciones que son más débiles a fortalecerse e implicando a las familias. Una de las tragedias de los recortes fue que la mayor parte de las subvenciones que recibían desaparecieron, eso dejó a las AMPAS, sobre todo de escuelas más pobres, sin recursos para proponer actividades.

Normalmente los centros funcionan de modo aislado. Donde serían más necesarias esas dinámicas de participación es donde menos se producen porque no hay recursos culturales, ni económicos para hacerlo posible; y donde hay AMPAS más activas, hay más recursos.

En uno de sus informes aseguran que l a Lomce hace menos democráticas las escuelas, ¿por qué? ¿Cree que se está notando el impacto?

La Lomce limita la participación institucional porque reforzaba el rol del equipo directivo y dejaba a los consejos escolares como un órgano consultivo. Por lo tanto, en ese sentido en la práctica dependerá de si el centro educativo quiere tomarse en serio a las familias o no. Al final, aquí en Catalunya la mayor parte de los centros educativos decidieron seguir tratando al consejo escolar como lo que es, un espacio de toma de decisiones consensuadas y de trabajo compartido.

Via eldiario.es

Sobre l’article “El derecho a una infancia libre de fanatismo e ideologías políticas”

El passat dijous 5 d’octubre vaig publicar en aquesta web l’article a què fa referència el títol. A causa del rebombori que s’ha creat per la seva publicació escric aquesta nota aclaridora en la qual vull remarcar uns quants punts:

– És un article penjat a títol personal, per això mateix posava el meu nom al final de la nota de presentació. No és ni en nom de l’AMPA ni en nom de la junta.

– No respon a cap posicionament polític. Tot i que a mi l’article em va semblar bastant neutre, puc entendre que pugui ferir sensibilitats que, pels esdeveniments que estem vivint, estan més a flor de pell que de costum. No era aquesta la intenció i per tal motiu demano disculpes a tot el que s’hagi pogut sentir molest.

– Si és cert que amb la seva publicació volia “remoure” consciències, igual que ha remogut la meva, del fet de com estem presentant i com estan vivint aquests esdeveniments els nostres infants. I penso, obviant la part que es pugui interpretar com posicionament polític de l’autora, que l’article és prou interessant per fer-ho.

Què li he de respondre a la meva filla quan passant per davant d’un policia local em pregunta “aquest policia és dels bons o dels dolents?” o quan em diu “perquè el (nom de polític) és tan babau i dolent?”

Però és que també em faig aquesta pregunta quan es posiciona  sobre, Messi o Ronaldo, Barça o Madrid …

L’època que ens ha tocat viure ara hauria de fer que ens qüestionéssim encara més el que podem influir en els nostres infants amb els nostres comentaris i les nostres paraules i pel contrari, més enllà de les nostres idees polítiques, esportives o religioses, donar-los les eines per fer que siguin crítics amb tot i que prenguin les seves decisions de manera raonada i el menys influenciada possible per nosaltres. Per això crec que tot nen té “El derecho a una infancia libre de fanatismo e ideologías políticas” però també el dret a saber que està passant i el perquè.

L’article l’he retirat de la web, però el podeu trobar aquí.

 

Carles Segura

Enquesta “Baròmetre de l’educació”

VOLEU QUE LA NOSTRA VEU, LA DE LES FAMÍLIES, COMPTI EN LES POLÍTIQUES EDUCATIVES?

US ANIMEM A PARTICIPAR A L’ENQUESTA

Les famílies no sempre tenim l’oportunitat d’expressar i compartir la nostra opinió sobre què pensem del sistema educatiu, com valorem l’educació que reben els notres fills/es, quines coses canviaríem o què demanaríem a l’administració. Molt sovint la nostra veu es vol silenciar. Ara tenim l’oportunitat perquè no sigui així.

Gràcies a una col·laboració amb la Fundació Bofill teniu a la vostra disposició l’Enquesta “Baròmetre de l’educació”, una iniciativa que ens permet dir-hi la nostra com a mares i pares. Les dades seran tractades de forma anònima i sereu els primers en rebre els resultats.

Entreu i empleneu l’Enquesta en el següent enllaç. Només us portarà uns minuts.

Digueu-li a les altres famílies de la vostra escola perquè també hi participin. Moltes mares i pares ja ho han fet i han donat la seva opinió. És molt important de cara al començament del curs vinent.

Val la pena! Demostrem que tenim veu.

Deixem que els nens s’avorreixin!!!!

Carta oberta d’un mestre publicada a facebook. Val mol la pena.
Maestro Konrad Vic
Data i hora: 9 maig 08:14

El fin de curso del año 2017 ya pasará a la historia como aquel en el que los maestros intentaron dar clase mientras los niños daban vueltas y vueltas a su “spinner”, como si de un grupo de desintoxicación de alguna sustancia se tratase.
Aparentemente no tiene maldad ninguna y claro, cuando te dicen … ( voz de científico) “es un juguete creado para calmar la ansiedad en los niños hiperactivos”… pues uno piensa que si los prohíbe, quedará como un ogro insensible que no deja que los niños calmen su ansiedad.
La verdad es que desconocía que el 100% del alumnado de mi centro tuvieran problemas de ansiedad o hiperactividad, yo pensaba que solo había diagnosticados unos pocos y como todo el mundo sabe, cada caso es discutible.
Lo que si tengo claro es, que estamos ante la generación de la SOBRE ESTIMULACIÓN , del no permitir que el niño se aburra un instante, de niños que cuando comen en casa además escuchan música con sus cascos ,con la mano libre juegan con el móvil, todo ello frente de la televisión mientras su madre les pregunta… ¿Qué tal en la escuela? En un ejercicio de malabarismo mental que tengo mis dudas sobre si es bueno para el desarrollo de un menor, aunque cojonudo para el desarrollo económico de la última novedad viral.
Parece que además de tener una ansiedad irrefrenable, las nuevas generaciones son superdotadas, capaces de disfrutar de la buena música, giros y compases, mientras descubren la mejor forma de pasar al siguiente nivel del juego de turno, a la par que saborean e intuyen que en la comida de ese día había un ingrediente nuevo, mientras con el rabillo del ojo analizan en la tele la situación política del país, todo ello justo antes de elaborar un discurso propio con lo más destacado de lo vivido, sentido y aprendido, durante su mañana en el cole.
Really?
Hoy mis alumnos me preguntaban…
-¿Cómo eres tan creativo?
– Por que con vuestra edad cada vez que me aburría, no me ponían ningún aparatito en la mano. – Les he contestado.

Bien saben quiénes fueron mis compañeros y maestros que no había en el pueblo niño más nervioso que yo, cada mañana daba buena cuenta de uñas, lápices, bolis,… mientras con la pierna condenaba a mi compañero de al lado a un pequeño seísmo continuo.
Pero poco a poco empecé a focalizar mis nervios, empecé a dibujar para relajarme, a bailar o disfrutar la música que le robaba a mi hermana.
Ahora tengo claro que los grandes pensadores de la historia, Einstein, Newton, Steve Jobs, … o cualquiera de esas personas a las que admiramos, no son más listas que los demás, no tienen un cerebro superdotado, no son inalcanzables, es mucho más fácil.
Simplemente focalizaban mejor su atención, se concentraban en una única cosa hasta que lo terminaban, simple y llanamente , no se les iba el santo al cielo.

Por lo que me pregunto… ¿De verdad les estamos haciendo algún favor permitiendo que estén en mil cosas a la vez?

Creo sinceramente que deberíamos dejar de desarrollar el consumismo a costa de desarrollar la mente de las futuras generaciones .

Via Facebook

Campanya #​CiberassetjamentZero​

ciberassetjament_escolar

Presentació de la primera campanya de les famílies contra el ciberassetjament

#CiberassetjamentZero

> Descarrega vinyeta febrer (jpg) / vinyeta març (jpg)

Per primera vegada a la història de Catalunya les 6 federacions d’AMPA que hi ha al país s’uneixen per fer una campanya conjunta per combatre el ciberassetjament. FAPAC, DINCAT, AFAEC, FAPAES, FAPEL i CCPAC totes juntes de la mà impulsant la campanya #CiberassetjametnZero, amb la col·laboració del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.

Les famílies volem fer un crit davant del problema que representa el ciberassetjament.

Les famílies volem que totes les famílies, i la societat en general, prengui consciència que cal actuar, que cal trencar el silenci, que cal ajudar els nostres fills i filles a què parlin quan pateixen. Les noves tecnologies donen ales a l’assetjament, el fan permanent i el fan més fàcil perquè no cal donar la cara. La víctima se sent perseguida les 24 hores.

Les famílies volem provocar un canvi de xip, ens volem ajudar entre nosaltres que som la causa i la solució del problema. Hi ha diferents parts implicades en el ciberassetjament, i volem interpel·lar-les a totes: assetjador, víctima, grup, família i societat. Moltes vegades les famílies no diuen res per por a empitjorar la
situació de la seva filla o el seu fill, volem trencar amb aquesta dinàmica, cal parlar, cal dir-ho. Cal actuar a temps, moltes vegades ja és massa tard.

Volem fer una campanya senzilla, molt visual, que tothom entengui, amb missatges clars i directes, que ajudin a totes les parts.

El dia 20 de cada mes traurem una vinyeta nova que divulgarem via xarxes socials. També tindrem una web on anirem recollint tota la campanya i on també hi haurà l’espai per contactar, informacions d’interès, notícies, i tot el que faci falta > www.assetjamentzero.cat

Volem que aquesta campanya arribi a tothom. Demanem la col·laboració i la implicació de tots els agents socials, de tots els mitjans de comunicació i de la societat en general.

FAPAC, Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya
DINCAT, Discapacidad Intelectual Catalunya
AFAEC, Federació d’Associacions de Mares i Pares de l’Agrupació Escolar Catalana
FAPAES. Federació d’Associacions de Pares de Secundària
FAPEL, Federació d’Associacions de Pares i Mares d’Escoles
CCPAC, Confederació Cristiana d’Associacions de Pares i Mares d’Alumnes de Catalunya

Font: FAPAC

Adele Diamond: “Els nens de tres anys no haurien d’estar asseguts”

La neurocientífica, que va ser convidada per l’Institut Guttmann per participar en la jornada ‘Neuropsicologia i escola’, proposa canviar el paradigma educatiu per centrar-se més en les necessitats emocionals i físiques.

És una de les quinze neurocíentifiques vives més influents i les seves investigacions sobre les funcions cognitives han impactat en l’educació de milions de nens. Adele Diamond defensa que l’estimulació de la creativitat i l’exercici físic a l’escola són tan importants com les habilitats curriculars.

¿L’escola ha de canviar la manera com educa?

Sí. Necessitem que s’hi imparteixi més activitat física i artística perquè ajuden a construir les funcions executives [habilitats cognitives com l’atenció, l’autocontrol o el pensament flexible, que permeten associar idees]. Hi ha qui pensa que si els nens es diverteixen i són feliços no estan treballant seriosament. I es pot gaudir i aprendre a la vegada. Després de l’activitat física, en lloc d’estar cansat per fer classe, pots tenir més energia i no frises per moure’t perquè ja ho has fet i la classe està més tranquil·la. Els nens han de tenir temps per moure’s i per expressar la seva creativitat i per aprendre a treballar en grup. A les escoles que tenen més temps per a l’activitat física i les arts i, per tant, menys temps per fer instrucció acadèmica, els alumnes treuen millors resultats acadèmics que els que només fan activitats curriculars.

Però són matèries que sovint hem menystingut. ¿Com beneficien el desenvolupament del cervell?

Si toques un instrument en una orquestra has de recordar les seqüències que has de tocar, ser flexible i adaptar-te als canvis del director d’orquestra, als altres nens o als imprevistos. En el cas de la pràctica d’un esport, també t’has d’adaptar al que passa al camp i potser vols marcar però no estàs en la millor posició i has d’exercir l’autocontrol i passar la pilota i això requereix entrenament. Se n’aprèn practicant. Sempre aprenem millor les coses a través de la pràctica i no a partir de l’escolta abstracta. És com el conductor i el passatger d’un cotxe. El conductor s’aprèn la ruta perquè la necessita i el passatger només s’asseu. Desafortunadament tenim alumnes passatgers.

Quin és el paper de l’educació emocional?

Si et sents trist, estressat o sol, les funcions executives pateixen. Per tant, necessitem preocupar-nos perquè el nen sigui feliç i pels seus problemes a casa, que impedeixen que es concentri a l’escola. Que sigui feliç és essencial per als resultats acadèmics. La recerca mostra que tenim més flexibilitat cognitiva i més bona memòria per al treball quan estem contents.

Diu que l’amor d’una mare pot compensar altres dèficits.

Crec, tot i que no hi ha prou evidències, que no és només el d’una mare. Pot ser un professor. Algú que es preocupi per tu, que t’escolti, que cregui en tu, que et digui que seràs capaç de fer-ho. Poso l’exemple del nen que aprèn a caminar. Potser cau cinc cops al dia, però ningú li diu: “Has suspès”. Li diem: “Estic segura que aprendràs a fer-ho”. En canvi, van a l’escola i què senten? “Avui has tret un suspens”.

¿Està dient que a l’escola no cal posar notes?

A les escoles Montessori no es posen notes i els nens obtenen bons resultats acadèmics.

Hi ha un debat obert: ¿els nens han d’anar a escola als 3 anys o estan millor a casa?

Tot depèn de com es faci l’activitat. És inapropiat per al desenvolupament tractar els nens com si fossin estudiants universitaris i esperar que estiguin asseguts escoltant la lliçó. No haurien d’estar asseguts ni necessiten instrucció acadèmica. A Finlàndia, on els nens treuen bons resultats acadèmics, no comencen l’escola fins als 7 anys. No cal començar l’escola aviat. Però si a l’escola se’ls ajuda a exercitar-se físicament i a desenvolupar funcions executives com l’autocontrol, llavors és genial. Però s’ha de fer en el context del moviment i del joc i fer que gaudeixin de l’escola, no que l’odiïn.

¿Què en pensa de l’accés dels nens a les noves tecnologies?

No dic que no hi hagin d’accedir, però ha de ser un accés limitat perquè els allunya de la interacció social. Em preocupa que els nens no aprenguin a interactuar en el món real amb gent real i de tot tipus. I això requereix pràctica, no se n’aprèn davant d’una pantalla. També necessiten contacte amb la natura i menys ciment.

Els científics han sortit al carrer a reivindicar-se en la Marxa per la Ciència. És inusual.

Sí, però té més a veure amb Trump i amb els estúpids que neguen el canvi climàtic. La veritat és important i això s’està perdent amb Trump perquè menteix. I els arguments científics no es poden negar. No es pot posar al mateix nivell el creacionisme i la teoria de l’evolució, i hem demostrat que l’home és el causant del canvi climàtic. És irrefutable. La gent ha de saber quan hi ha evidència científica i quan no. Hem de ser bons consumidors de ciència per diferenciar entre el que és científicament demostrable i el que és fe en una opinió.

Però per aconseguir això cal educació científica.

Sí, i per a això cal que els professors estiguin formats. Als Estats Units a molts professors els agradaria fer educació activa però no saben com, només els han ensenyat a recitar la lliçó. Ningú els ha donat les eines per fer-ho. No dic que tots hagin d’educar segons el sistema Montessori, però seria beneficiós que n’aprenguessin algunes de les tècniques.

Font: Diari Ara

Campanya viral per promoure l’escola pública

La FaPaC us animem a totes les famílies a matricular els fills i filles a l’escola pública

Hem llençat un vídeo a les xarxes socials en què una desena de personalitats que porten o han portat els fills i filles a l’escola pública expliquen els motius de la seva decisió.
Celebrem, per primera vegada en democràcia, els màxims càrrecs institucionals del país confiïn en l’escola pública per educar els seus fills.

La FAPAC volem fer-vos una crida a totes les famílies i al conjunt de la ciutadania perquè, durant el període de pre-matriculacions escolars que va començar dijous 23 de març, feu una aposta decidida per l’escola pública. Per aconseguir-ho, hem fet públic a les xarxes socials un vídeo en què una desena de personalitats que porten o han portat els seus fills i filles a l’escola pública expliquen els motius de la seva decisió i encoratgen el conjunt de la ciutadania a tenir en compte aquesta opció.

Entre les personalitats que apareixen a la gravació hi sobresurten notablement l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i el 130è. president de la Generalitat, Carles Puigdemont. Volem recalcar el fet que és la primera vegada en la història de la democràcia en què els representants de les dues màximes institucions del país confien en l’escola pública per educar els seus fills i filles, i se’n felicita públicament. La FAPAC veiem com un signe de normalitat i progrés democràtic que l’escola de tots sigui realment de tots, i que els representants polítics del conjunt de la ciutadania hi confiïn plenament.

“A Catalunya tenim un gran sistema educatiu en el qual l’escola pública excel·leix d’una manera particular”, assegura el president de la Generalitat, mostrant-se convençut que les seves filles “estan en molt bones mans a l’escola pública”. L’alcaldessa de Barcelona, al seu torn, recalca: “Si volem una societat més democràtica, més cohesionada, que garanteixi la igualtat d’oportunitats, l’educació en valors comptant amb la diversitat del que és la nostra societat, és imprescindible comptar amb una escola pública i de qualitat.”

D’altres mares i pares d’alumnes que s’han ofert voluntàriament a participar en l’acció són el rector de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i catedràtic de Filosofia Jaume Casals, les actrius Mercè Sampietro i Cristina Brondo, la infermera i escriptora Laila Karrouch, el cantant Joan Pons “El Petit de Cal Eril” i els actors David Bagés i Joan Valentí. Tots plegats mostren amb la seva experiència l’excel·lència del sistema educatiu públic de Catalunya, que la FAPAC considera primordial per garantir una societat formada, cohesionada, crítica i preparada per als reptes del demà. L’entitat considera que l’escola ha de ser una institució que garanteixi l’ascensor social, i disposar d’una xarxa pública forta és la que ho facilita.

La FAPAC hem considerat necessari dur a terme aquesta acció a les xarxes socials després de constatar que el departament d’Ensenyament opta per inhibir-se en aquest camp, i li demana que de cara a propers cursos entomi la responsabilitat de fomentar les matriculacions a la xarxa educativa de la qual n’és titular.

“Entre tots construïm l’escola de tots”

Avui hem presentat el vídeo en roda de premsa durant la qual hem volgut traslladar un missatge de confiança i compromís amb l’educació pública. Volem millorar l’escola de tots, volem que compleixi els màxims estàndards de qualitat educativa i que formi els ciutadans del futur de manera excel·lent. Ciutadans crítics, creatius, innovadors, inquiets, feliços, exigents, motivats, investigadors… En definitiva, ciutadans a l’altura dels reptes als que s’hauran d’enfrontar.

Sobre la decisió de Carles Puigdemont i Ada Colau d’escolaritzar els seus fills en centres públics, creiem que “és històric que president de la Generalitat i alcalde/alcaldessa de Barcelona portin els seus fills i filles als centres que gestionen directament. Fins ara això no havia acabat de ser així, i confiem que aquesta situació marqui un abans i un després en la realitat política d’aquest país.”

Esperem que us agradi el vídeo.
Fem campanya per l’escola pública.
Us animem a compartir-lo i fer-lo córrer pels vostres canals
i xarxes socials.
Salutacions,

Montse Conejo
Presidenta de FAPAC

Motius per estar en contra de l’Acord Marc de serveis de menjador

L’actualitat ens fa recuperar un interessant article publicat per Carme Roca al Diari de l’Educació fa aproximadament un any.

L’Acord marc del servei de menjador no respecta el dret a decidir sobre la gestió que sempre hem tingut les famílies i la direcció del centre i el consell escolar. No podem acceptar que un servei que hem anat construint entre tots per adaptar-lo a les necessitats de cada centre acabi determinat per unes normes generals dictades arbitràriament pel Departament d’Ensenyament i que disten molt de la realitat de cadascun d’ells.

Fa uns mesos, el Departament d’Ensenyament feia públic l’Acord marc del servei de menjador en centres públics de titularitat de la conselleria dels nivells obligatori i/o segon cicle d’educació infantil per al Maresme-Vallès Oriental. Al mateix temps, anunciava properes licitacions a vàries comarques més. Aquesta decisió ha estat rebutjada per les AMPA, direccions i treballadors i empreses del lleure educatiu.

Entenem que tot el que passa dins de l’escola ha d’educar i ha de tenir una continuïtat pedagògica. Qualsevol professional de l’educació pot confirmar que les hores de pati són les que provoquen més conflictes entre els alumnes i el temps del migdia és, justament, on els alumnes gaudeixen del major temps d’esbarjo. Per això, aquest espai interlectiu cal que sigui gestionat per professionals del lleure educatiu i cal garantir una qualitat educativa, a part de la nutricional, que no hem vist en cap dels punts de l’Acord marc. En els menjadors escolars els usuaris són infants, per tant, hem d’anar molt en compte a l’hora de decidir qui i com l’ofereix.

També, considerem necessària una coordinació entre tots els agents que interactuen amb els infants. És important que tant el personal docent com les famílies puguin aportar el que considerin per millorar el servei i exigir allò que creguin convenient per tal que el servei sigui de la millor qualitat possible.

Actualment, la majoria dels centres tenen un control directe, les famílies podem decidir quin tipus de servei volem per als nostres fills i filles i les direccions poden articular mecanismes que integrin aquest servei dins del projecte educatiu del centre. Amb l’acord marc, tots aquests vincles quedarien trencats: l’empresa no tindria cap obligació d’escoltar les demandes del centre i menys satisfer-les.

No hi ha un model bo ni un model dolent, cada centre és un món i cada empresa té una filosofia diferent. Un servei de menjador escolar és molt més que un menú i un vigilant per cada 40 infants (que és la ràtio permesa per l’acord). La comunitat educativa de cada centre és qui té més eines per valorar i decidir sobre quin model de gestió s’adapta millor a les seves necessitats.

Aquest dret a decidir sobre la gestió del menjador s’ha reconegut sempre, tant el 196/1996 com la moció parlamentaria aprovada el mes d’abril de 2015, que instava a actualitzar el decret i ho feia, justament, demanant que es respectés que la tria i supervisió del servei es mantingués a mans de les famílies i de la direcció del centre i del consell escolar.

Els motius que han pogut portar al Departament d’Ensenyament a prendre aquesta decisió són una mica dubtosos. S’ha dit que la intenció era regular el servei, però, realment, no regula res, al contrari, retrocedeix en aspectes que actualment són tractats amb una sensibilitat que, en aquest document, no es percep. Un clar exemple és la ràtio permesa i el fet que es pugui considerar com a cost del servei (monitoratge + menú) 2,25€ quan actualment el Departament valora el servei per un cost de 6,20€. Realment es considera possible que un menú saludable, acompanyat d’un servei de monitoratge de més de dues hores, es pugui pagar amb 2,25€ ? Volem pensar que cap empresa serà capaç d’oferir-se per aquest preu, però, de ser així, algú creu que el servei prestat seria de qualitat ? Es tracta, doncs, d’assegurar una qualitat o d’abaratir un cost ? Quin cost podria estar interessat en abaratir la Conselleria si el servei el paguem íntegrament les famílies? Potser l’objectiu real és el d’abaratir el cost de les beques menjador?

Una altra pregunta que ens fem és per què aquest interès sobtat d’apropiar-se d’una gestió que des de sempre, en la majoria dels casos, hem portat les AMPA. En les primeres escoles públiques, el servei va néixer precisament gràcies a la feina i l’esforç d’aquestes, quan als anys vuitanta l’administració va dimitir de les seves obligacions de prestar-lo i van haver de ser les famílies qui es van veure obligades a muntar les cuines de molts centres i, fins i tot, treballar-hi de forma voluntària. Potser caldria recordar que moltes de les cuines les hem pagat les famílies de dalt a baix, des de les aixetes fins als extractors, passant pels fogons i mobiliari. Ara, amb cuines muntades, les AMPA convertides en empreses o amb empreses contractades que funcionen correctament, ens veiem obligades a “regalar” a una empresa que guanyi un concurs amb unes bases proposades pel Departament allò que, per a alguns, serà vist com un negoci.

No podem acceptar que un servei que hem anat construint entre tots, i on tots hem fet aportacions per millorar-lo, enriquir-lo i adaptar-lo a les necessitats de cada centre acabi determinat per unes normes generals dictades arbitràriament pel Departament d’Ensenyament i que disten molt de la realitat de cadascun d’ells.

Un altre dubte que ens genera aquesta voluntat de licitar és si, nosaltres, com a consumidors i pagadors d’un servei no tenim dret a decidir el què, el com i a qui comprem. Si la resposta és que el perdem en el moment que es dóna dins d’un espai públic, per què no es licita també el servei d’acollida, les extraescolars etc? Si la resposta és perquè hi ha famílies que reben una beca, per què només s’ha de concursar el servei als centres públics si les famílies de les concertades també reben beques?

Hi ha potser un interès a afavorir algunes empreses limitant la possibilitat d’accedir a altres?Està clar que les AMPA que autogestionen el servei de menjador pateixen un greuge comparatiu important a l’hora de poder licitar com a empresa pel servei del seu centre. L’homologació empresarial requereix un seguit de tràmits que triguen uns tres mesos mentre que l’anunci de l’Acord marc només dóna 15 dies naturals per presentar-se.

Per tot això, i sabent que la nostra comarca properament també quedaria afectada, des de la Coordinadora d’AMPA de Sant Cugat del Vallès vàrem iniciar un seguit d’accions en contra de l’Acord marc. Ho hem denunciat al Síndic de Greuges de Catalunya. Posteriorment, amb la col·laboració de totes les direccions i consells escolars de tots els centres públics de primària del nostre municipi, hem fet arribar un seguit de cartes de rebuig a l’ajuntament, Serveis Territorials del Vallès Occidental i al Departament d’Ensenyament.

Al primer resultat de tot això l’hem viscut el passat dia 18 de gener al Ple del nostre ajuntament de Sant Cugat on es va aprovar, per unanimitat, una moció que instava, entre altres coses, al Departament a deixar sense efecte aquest Acord marc i a actualitzar el decret seguint les pautes marcades per la moció aprovada al Parlament a la qual ja hem fet referència. Altres ajuntaments han aprovat mocions en aquest sentit com és el cas de Ripollet, Sant Quirze del Vallès, Mataró, Vallromanes, Cabrera de Mar.

Tot i que ara mateix l’Acord marc del Maresme-Vallès Oriental està suspès, provisionalment, pel Tribunal català de contractes del sector públic per una impugnació presentada per ACELLEC (Associació Catalana d’Empreses de Lleure, l’Educació i la Cultura), amb el suport de la FaPaC, sembla que la intenció és clara i la decisió és ferma. Per tot això ens seguim manifestant en contra.

Està clar que un ajuntament no pot fer enrere aquesta imposició però, si som molts els qui ens posicionem en contra potser aconseguirem fer entrar en raó a qui pertoqui fer-ho. Tant si ho aconseguim com si no, nosaltres seguirem lluitant pel que creiem que és el millor per als nostres infants.

Carme Roca

Presidenta Coordinadora d’AMPES de St. Cugat

Font: diarieducacio.cat

Noticies FaPaC

La FaPaC reclama al Govern doblar la partida de beques menjador en els Pressupostos del 2017 fins als 120 milions per atendre l’alumnat amb necessitats
  • La FaPaC reclama que els propers Pressupostos de la Generalitat siguin més valents i responsables, atès que l’increment anunciat de 12 milions més no serà suficient per cobrir les necessitats de l’alumnat vulnerable. Augmentar la inversió fins els 120 milions d’euros permetrà arribar a més famílies que ho necessiten i, per tant, ser més útil.
  • La federació demana millores en el sistema: Cal facilitar-ne l’accés als ajuts i simplificar els tràmits, fer que les famílies coneguin amb celeritat si en són beneficiàries, i reduir els terminis de pagament.

    La FaPaC reclamem al Govern de la Generalitat doblar l’actual partida destinada a les beques menjador en els Pressupostos de 2017, un increment que suposaria ampliar la dotació d’aquest curs en 60 milions d’euros amb l’objectiu d’arribar als 120 milions d’euros. Només així estarem més a prop d’atendre les necessitats alimentàries dels 378.000 infants menors de 16 anys en risc de pobresa o exclusió social que hi ha a Catalunya segons les darreres dades d´IDESCAT.

És summament important que els nous pressupostos s’ajustin als compromisos adquirits pel Parlament de Catalunya amb la protecció a la infància vulnerable i permetin atendre les necessitats alimentàries d’aquest 30% d’alumnat, el més afectat pel fracàs escolar.

Els increments dels ajuts dels darrers cursos tot just han arribat a recuperar el nivell del pressupost del curs 2009-10 (55 milions €), però actualment tenim 72.000 alumnes mésde 3 a 16 anys i s’ha doblat el risc de pobresa o exclusió social dels menors de 16 anys durant la crisi.  L’increment anunciat de 12 milions més pels pressupostos del 2017 no seran suficients per cobrir tot aquest alumnat vulnerable.

FaPaC considera que davant aquesta situació d’urgència social cal aprofitar l’augment dels ingressos de la Generalitat en millorar aquesta atenció i invertir el doble en ajuts de menjador respecte aquest curs 2016-17 per garantir el 100% de l’àpat als alumnes menors de 16 anys en risc.

Revisió dels llindars

Hem d’assegurar que els llindars pels ajuts de menjador del 100% de l’àpat s´equiparin als ingressos de les famílies en risc de pobresa definits per l’IDESCAT. Actualment no succeeix així. A principis de curs es va dir que, amb els nous llindars, s’arribaria a 98.000 ajuts, dels quals només un 20 % serien del 100% de l’àpat. Per tant, aquest curs només hi ha unes 19.000 beques i 79.000 mitges beques. Això suposa que en dues aules tipus de 25 alumnes, (50 alumnes) tenim 15 alumnes en risc de pobresa o exclusió social, entre ells només 3 tindran una mitja beca i 1 una beca de menjador.

Els alumnes de secundària, desatesos

Tampoc ens podem oblidar del forat negre de secundària i de la desatenció d’aquests alumnes vulnerables. No hi ha hagut cap proposta del Departament d’Ensenyament per garantir el servei de cantina i de beques de menjador per a tots els alumnes d’instituts que ho necessitin. De fet, ni tan sols s’ha portat a terme la tímida prova pilot de donar un esmorzar-dinar en una desena d’instituts anunciada el curs passat, però que no s’ha materialitzat de cap de les maneres. Mentrestant, la situació de necessitat per a molts joves de secundària continua sent la mateixa.

Menys burocràcia

La insuficient transparència, manca d’informació i l’excés de burocràcia són assignatures pendents. El compromís del Parlament de Catalunya per tal que les famílies coneguin que són beneficiàries dels ajuts abans de l’1 de setembre i sobre un nou model en la gestió no s’ha resolt. Hi ha famílies que a mig curs encara no saben si seran beneficiàries de les beques i d’altres continuen esperant les reclamacions davant la denegació administrativa de la seva petició. Això fa que moltes famílies que necessiten les beques no les puguin gaudir, com ja va passar el curs passat, quan al mes de març encara hi havia famílies sense saber si tenien o no beca menjador.

L’endarreriment dels pagaments des de les administracions segueix sent un greu problema per a les AMPA que gestionen els servei de menjador. En alguns casos es cobra l’import de l’ajut amb més de tres mesos de retard. Per això algunes AMPA encara no han rebut els diners que han avançat per cobrir la despesa dels menús del curs passat.

Només un servei de beques menjador útil, fàcil i que no sigui una mala experiència per les famílies i les AMPA podrà ser efectiu en el compliment amb els compromisos del Parlament. Doblar la inversió en ajuts de menjador fins els 120 milions d’euros permetrà arribar a més famílies que ho necessiten i, per tant, ser més útil. Millorar la informació, simplificar els tràmits i reduir els terminis de pagament facilitarà l’accés i permetrà que demanar aquests ajuts no sigui una mala experiència.

Font: FaPac

Premis i càstigs: ni funcionen ni eduquen

Sovint castiguem o premiem perquè resulta la manera més fàcil d’estimular una conducta o d’evitar que es repeteixi, tot i que no sempre funciona
Sovint els pares repetim “50 vegades” als nostres fills que facin alguna cosa. La primera vegada ho solem fer amb un to amable i amb un “sisplau” pel mig, però a mesura que ho anem dient -el segon cop, el tercer, el quart…- el to va pujant i les paraules es van tornant cada vegada menys agradables. I no només ha canviat el que diem i com ho diem sinó també com ens sentim: enfadats, enrabiats, menystinguts… Emocions a partir de les quals difícilment podrem gestionar la situació de manera satisfactòria. Aquest tipus de situacions -si abans no ens calmem- poden acabar amb un càstig i amb expressions tan poc edificants com ara “M’és igual que no en tinguis ganes, ho has de fer”.

Carme Thió, psicòloga especialitzada en educació infantil, explica el cas d’una mare que cada setmana, quan era l’hora de portar el fill al logopeda, acabava enfadant-se i sovint castigant el fill. La visita era a mitja tarda, i quan era l’hora de marxar sempre estaven engrescats amb alguna cosa o altra i havien de deixar-ho a mig fer. Un dia, però, la mare va començar a recollir les seves coses tot rondinant mentre li deia al seu fill: “Quina mandra haver d’anar al logopeda, però et va tan bé… Fixa’t que ara saps dir aquest so que abans no sabies”. Sense dir res, el nano es va aixecar i van anar tots dos cap al logopeda rondinant de la mandra que els feia però rient.

“En el moment que els pares reconeixem l’esforç que ha de fer la criatura, se sent estimulada i canvia d’actitud”, assegura Thió, que remarca molt la diferència entre dir-li a un nen “M’és igual que no tinguis son, has d’anar a dormir” o dir-li “Ja veig que no en tens ganes, em sap greu, però hi has d’anar”.

SATISFACCIÓ PERSONAL

Per què tendim a premiar o castigar? Segons Alba Castellví, mestra i mediadora de conflictes, “sovint castiguem o premiem perquè ens resulta la manera més fàcil d’estimular una conducta o d’evitar que es repeteixi, tot i que moltes vegades no funciona”.

I a més de no donar el resultat esperat -potser la primera vegada sí, però a la llarga no-, segons Carme Thió els premis, igual que els càstigs, no són educatius i són addictius, perquè cada vegada hauran de ser més grans. Per a la psicòloga el que és important és que ajudem els infants a adonar-se que “ens sentim bé quan fem bé i ens sentim malament quan fem malament”, i si posem premis i càstigs pel mig aquest sentiment es distorsiona.

“Sovint castiguem o premiem perquè ens resulta la manera més fàcil d’estimular una conducta o d’evitar que es repeteixi, tot i que moltes vegades no funciona”
ALBA CASTELLVÍ – MESTRA I MEDIADORA DE CONFLICTES

Sònia Montoro és educadora en una escola bressol. Fa 20 anys que treballa amb infants i està convençuda que sense premis ni càstigs s’afavoreix l’automotivació del nen, és a dir, que l’infant faci les coses només per la seva pròpia satisfacció. Si no, aprenen a estudiar només per tenir bones notes o a treballar només per tenir diners, en definitiva, a respondre segons l’estímul que tinguin al davant i no per pròpia convicció.

La Sònia explica que a les escoles bressol veuen molts pares que premien els fills al moment de treure’ls el bolquer, quan aprenen a controlar els esfínters. Ella considera que “quan se li dona un premi a un nen perquè no se li ha escapat el pipí, l’únic que aprèn és a fer contents els pares, i ho intenta fer bé només per rebre el premi i no per la pròpia satisfacció d’haver-ho aconseguit”.

ESFORÇ I BONES NOTES

On els premis i els càstigs són habituals és en els estudis. El Daniel és el pare del Pol, un nano de 10 anys a qui les llengües no li van gaire bé. L’últim dia de classe abans de les vacances de Nadal, el Pol sortia de l’escola amb les notes a la mà i un company li va preguntar si havia aprovat. El Pol encara no ho havia mirat, esperava fer-ho amb el seu pare. El company estava molt content perquè sí que havia aprovat i, per tant, li comprarien una tele per a la seva habitació.

“Hem d’acostumar els nens que la responsabilitat no implica premis sinó satisfacció personal”
RAQUEL SALA – EDUCADORS FAMILIARS
El Daniel, que no està a favor ni dels premis ni dels càstigs, li va dir al seu fill que, independentment de les notes, ell ja estava content perquè havia vist com aquest trimestre el Pol s’havia esforçat. Això ja va tranquil·litzar el nano i el va fer sentir-se orgullós d’ell mateix. I quan van mirar les notes i havia aprovat, encara més.

Segons Raquel Sala, que acompanya famílies en l’educació dels fills a través del projecte Educadors Familiars, “la gent posa un premi al final del camí perquè es pensa que és una qüestió de motivació”, però quan el nen ja hagi aconseguit tot el que vol (la consola, el reproductor d’MP3, la tauleta…), què passarà? “Hem d’acostumar els nens que la responsabilitat no implica premis sinó satisfacció personal”, afegeix Sala.

Nous temps, noves maneres d’educar
Carme Thió és del parer que la manera d’educar tradicional no funciona per a la societat actual. Els plantejaments i els objectius d’educar han canviat. Abans s’educava els nens per ser obedients, però avui dia la majoria de pares volem que les criatures tinguin criteri propi, que adquireixin responsabilitats, que siguin capaces de dir no quan calgui. Premiar i castigar, considera la psicòloga, no ajuda a aconseguir els objectius educatius que ens plantegem actualment. Ens trobem en el procés d’inventar una nova manera d’educar però tenim pocs referents. I crear i innovar és difícil. Per a l’educadora Sònia Montoro per educar sense premis ni càstigs cal més paciència, més temps i, sobretot, molta empatia.

CONSEQÜÈNCIES

Segurament el company de classe del Pol, si no hagués aprovat, hauria rebut un càstig. Un càstig que la majoria de vegades “no té res a veure amb la conducta que l’ha motivat i que, per tant, no ajuda a veure el sentit del que ha de fer el nano i el que no”, aclareix Castellví, que també assessora famílies i fa conferències sobre educació.

Per a la psicòloga Carme Thió és important que els nanos experimentin les conseqüències dels seus actes. Per exemple, si un noi mulla tot el bany mentre es dutxa, la conseqüència és que després s’ha de fregar. D’aquesta manera tenen la possibilitat de triar i fer-se responsables dels seus actes.

Les conseqüències, però, han tenir una lògica i han de ser properes en el temps. No té cap sentit dir-li a la criatura “Si ara no vens a sopar, demà no podràs jugar a l’ordinador”. Alba Castellví, en el seu llibre Educar sense cridar (Angle Editorial), proposa tres possibilitats davant d’una malifeta del fill: en primer lloc, reparar la situació; si no és possible reparar-la, compensar el mal causat, i en tercer lloc, experimentar les conseqüències d’allò que ha passat, com per exemple: “Si tries venir tard a sopar no tindrem temps de llegir el conte abans d’anar a dormir”.

La cadira de pensar i altres recursos
Fa un temps, arran de l’aparició per televisió de la Supernanny, es va popularitzar el càstig de la cadira o el racó de pensar, un recurs que, tant per a Carme Thió com per a Raquel Sala, només és útil quan es fa servir per separar les persones en conflicte fins que els baixi l’enrabiada. La Supernanny, però, també promou altres estratègies com les cartelleres amb un sistema de punts, estrelles, segells… Tot plegat, segons Sònia Montoro, “per intentar manipular la conducta de l’infant”. Aquest és, segons l’educadora, un sistema punitiu de criança que no només no crea consciència en els nens sinó que els ensenya que “són reconeguts quan fan el que volem i són rebutjats quan no ho fan”. De fet, hi ha nanos que quan els pares estem enfadats pregunten si igualment els estimem perquè han interioritzat que, depenent del que fan, ja no els estimem. L’educadora es lamenta que encara hi ha moltes escoles bressol que ho fomenten i utilitzen càstigs com la cadira de pensar, no sortir al pati, posar-se l’últim de la corda quan surten a passejar o anar a una aula de nens més petits.

Font: Raquel Font

Diari Ara Criatures

Segueix-nos

310SeguidorsSeguir

El Temps

sant cugat del vallès
lleugerament ennuvolat
19.5 ° C
21 °
18 °
37%
3.1kmh
20%
ds.
16 °
dg.
8 °
dl.
11 °
dt.
15 °
dc.
13 °