Articles

Articles

L’edubarometre. Enquesta organitzada per la fundació Jaume Bofill

El nostre projecte

El més important és no deixar de fer-se preguntes.
Albert Einstein

Estem vivint en un entorn de continu canvi, estaran els nostres infants i joves preparats perquè els vagi bé a la vida?

Els mestres, pares i mares, estem preparats per educar?

A la Fundació Jaume Bofill no hem deixat de fer-nos preguntes per tal de millorar l’educació del nostre país. Les respostes ens han portat a la reflexió, al debat, a trobar solucions i sobretot a aprendre moltes coses que compartim amb la comunitat educativa.

Per l’educació responc neix amb aquest esperit, amb les portes obertes a tothom, des dels mestres fins als pares i mares, perquè amb les vostres respostes creem un baròmetre sobre l’educació, continguts interessants per a tothom i puguem proposar millores educatives a les institucions públiques.

A més, si els nostres infants i joves s’ho pregunten com a base del seu aprenentatge, per què no fem nosaltres el mateix?

Deixa’ns la teva opinió en l’edubaròmetre. Ajuda’ns a fer crèixer una gran comunitat de persones que responguin pel futur de l’educació, pel futur dels nostres fills i pel futur de la nostra societat.

Benvinguts a Per l’educació responc.

 

Pantalles addictives (Article diari ARA)

‘Pantalles addictives’: feu que circuli

Diumenge el 30 minuts ens va sacsejar amb un reportatge que demostrava fins a quin punt les pantalles de mòbil i les tauletes generen addicció i, sobretot, com afecten la conducta i l’estat emocional dels nens i l’autoestima dels adolescents. Pantalles addictives arrencava amb un cas concret que et deixava trasbalsat: el de la pediatra francesa Anne Lise Ducanda i un dels seus pacients, en Ryan, un nen de tres anys que després d’estar 24 hores sense pantalles experimentava una millora molt important: “Feia un any que esperava que parlés! Ha dit mama!”, exclamava la mare feliç al veure la doctora. La manera com, davant de les càmeres, el nen evidenciava una conducta addictiva amb el mòbil que el desconnectava de l’entorn era impactant. Les imatges, però, també delataven, sense verbalitzar-ho, un altre fet més subtil: la docilitat de la mare amb el seu fill. Cridava l’atenció com a aquella dona li costava dir que no al nen, sobretot si ell mostrava malestar per la negativa. També com la criatura lluitava per aconseguir el mòbil i ella hi oposava una resistència molt relativa per no frustrar-lo. O fins i tot com, per acabar-l’hi prenent, es veia obligada a mentir-li en comptes de fer-ho amb la convicció d’actuar només pel seu bé.

El reportatge explicava molt bé a través de neurocientífics, psicòlegs i especialistes en tecnologies quins són els mecanismes que es desenvolupen en les aplicacions i els vídeos. Com, a nivell cerebral, s’experimenten símptomes iguals que els que generen l’addicció a les drogues o a l’alcohol. Quedava perfectament demostrat com les dinàmiques d’interacció amb les xarxes socials estimulen la secreció de dopamina i, per tant, reforcen els mecanismes de recompensa que et mantenen enganxat.

Una altra de les escenes més impactants era la dels adolescents addictes a Snapchat. Ells mateixos admetien la seva dependència, com els condicionava la vida quotidiana, i reconeixien que se sentien poc lliures per culpa del telèfon mòbil. Ara bé, a partir del moment que una doctora en psicologia explicava el perquè d’aquella situació, els nois es molestaven i responien amb certa agressivitat, com ho fa un addicte quan qüestiones la seva conducta. “Veient l’edat que té aquesta senyora, penso que no és ningú per parlar d’això”, deia un. “Tothom té dret al seu plaer i no està bé qualificar d’addicció una cosa pel simple fet que no et sembla bé el que fa l’altre”. És significatiu tenint en compte que feia un instant ells mateixos admetien aquella conducta. Ionquis de les xarxes socials i el mòbil en estat pur.

El millor que pot passar amb Pantalles addictivesara que està penjat a la web de TV3, és que circuli. Tanta tonteria que corre pels grups de WhatsApp, tants likes inútils al Facebook, feu que tingui un sentit. Pediatres i mestres, també: que corri el 30 minuts.

Via ARA.CAT

“El trastorn de conducta es converteix en un calaix de sastre de situacions on hi ha un patiment emocional gran”

Cada vegada més famílies busquen ajuda externa per tractar els trastorns de conducta dels fills. Al Portal Família i Escola. 
Via Twitter @ensenyamentcat

Des del CSMIJ-Gràcia intenten entendre què hi ha darrere dels símptomes, quin funcionament emocional hi ha en els nens que atenen i en tota la família per abordar els problemes de salut mental des d’una òptica social

Carla Benito

Anna Taberner, psiquiatra, i Luís Díaz, psicòleg sanitari, a les escales del pati del CSMIJ Gràcia – Fundació Eulàlia Torras de Beà / ROBERT BONET

Hi ha certa preocupació davant l’augment de la complexitat i la quantitat de joves o infants que presenten problemes de salut mental: un 42% de les urgències psiquiàtriques a l’Hospital Sant Joan de Déu el 2015 tenien conductes autolítiques i un 9,9% d’aquestes eren suïcides.

Parlem amb la psiquiatra Anna Taberner i amb el psicòleg sanitari Luis Díaz del Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) de Gràcia, coordinat per la Fundació Eulàlia Torras de Beà. Des d’aquest CSMIJ també valoren que els casos han augmentat en quantitat i en complexitat i parlen de la necessitat de fer abordatges globals de la problemàtica amb el nen i la família.

La Fundació Eulàlia Torras de Beà porta dos CSMIJ més, un al barri de Sant Andreu i un altre a Montcada i Reixach. Reben les derivacions des de pediatria i des de tota la xarxa de salut mental. També des d’educació i derivats dels serveis socials. Tot CSMIJ cobreix dels 0 fins els 18 anys. I el finançament? Com a servei públic, del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya.

Quan arriba una persona aquí, com es decideix quin tipus de tractament ha de rebre? 

Luís Díaz: Un cop ha estat derivat aquí es fa una valoració de quina visita s’ha de fer. Es mira la prioritat en funció de diferents aspectes: diagnòstic de presumpció de la gravetat que pot tenir el cas però també depenent de l’edat. Els adolescents són una de les edats que pel simple fet de ser-ho ja ens els mirem amb priorització. Programem una primera visita amb un clínic: sigui psiquiatre o psicòleg.

Anna Taberner: O amb un treballador social si ha vingut des d’allà la derivació. Entrem en un seguit d’entrevistes que és el que anomenem procés diagnòstic. Després fem una visita d’orientació diagnòstica on plantegem a la família com veiem el nen i quina idea tenim del què li pot anar bé. És el que anomenem pla terapèutic. Això pot incloure des de visites de seguiment a un tractament més individualitzat, un tractament en grup, abordament familiar, abordament farmacològic, coordinació amb altres agents de la xarxa per complementar el tipus d’ajuda…

Al darrer Congrés Català de Salut Mental de la Infància i l’Adolescència, la psiquiatra Vanessa Pera, coordinadora del CSMIJ SJD Lleida, va explicar la feina que feien a través de les Aules de Suport Integral amb el cas de l’escola d’Educació Especial l’Esperança. Com treballeu des d’aquí amb les escoles?

Luis: Tota la coordinació i el treball en xarxa és una màxima en tot el model assistencial. Amb les escoles històricament tant com amb els EAP (Equips d’Assessorament Psicopedagògic) hem tingut una relació molt directe que es continua reforçant i estimulant. Quan ens trobem amb un nano que requereix una escolarització especial o d’alguna adaptació dins de l’escola ordinària es treballa tant amb l’escola com amb la família. Sempre són canvis que impacten al nen però també a la família i per això mirem d’atendre, d’acompanyar molt i sobretot de valorar conjuntament. En alguns casos on passen de l’ordinària a l’especial sí que reben un impacte però la majoria s’ho prenen com que després de molt temps poden respirar.

Anna: Sí. El problema és més pels pares, el pair una mica el traspàs. L’experiència cap els pares és dolorosa fins que després veuen que el nen està ben ubicat i, com diu en Luis, pot respirar. És cert que a l’escola ordinària cada cop tenen més recursos perquè els nens amb dificultats emocionals puguin estar millor atesos però per alguns el ritme de l’escola ordinària encara és massa estressant. Es beneficien aleshores d’un canvi en un entorn molt més especialitzat. És un camp que ara s’està debatent i s’està apostant molt per la integrada. La nostra experiència, en la realitat actual i amb els recursos que hi ha ara, ens diu que encara hi ha molts nanos que es poden beneficiar d’estar en un entorn molt més especialitzat. Això no vol dir anar en contra de la inclusiva. S’ha de dotar l’escola ordinària encara de més recursos perquè puguin tenir més en compte les diferències emocionals dels nens i els diferents ritmes que tenen. La coexistència dels dos recursos ara per ara té sentit.

Entrada del CSMIJ Gràcia – Fundació Eulàlia Torras de Beà / ROBERT BONET

Valoreu que any rere any augmenten els casos i la complexitat?

Anna: Sí, la complexitat, la quantitat, l’augment de la demanda… Cada cop arriben més casos i més complexes.

Luis: També amb tot el tema de la crisis econòmica moltes famílies que podien anar a privada han vingut a la pública. Per tant, increment en nombre de pacients, en la complexitat a nivell clínic i també complexitat social. Per molt que tractis un nano, si viu una situació on hi falten altres coses més bàsiques, això serà decisiu en la seva evolució. Hi ha situacions de desnonament, de molta precarietat… És difícil que les famílies es facin càrrec a vegades d’aspectes essencials per l’evolució del nen quan han d’establir prioritats. Per exemple, la precarietat laboral ha afectat a que moltes famílies no puguin fer un esforç per agendar un tractament o unes visites, ja que no poden assistir i acompanyar el seu fill.

Anna: Quan decideixes un pla per un cas concret perquè creus que pot anar bé també has de preveure què pot assumir aquella família. Has de tenir en compte la globalitat. Nosaltres anem més enllà dels símptomes pels que ens consulten, intentem entendre què hi ha darrere dels símptomes, quin funcionament emocional hi ha en aquell nen i en tota la família.

El cap de psiquiatria de Sant Joan de Déu deia que un dels motius d’aquest augment de visites i casos es deu a la debilitació de les estructures familiars que crea situacions “d’esgotament que porten a la dependència a l’Hospital”. És diferent aquesta lectura a un Hospital que a un Centre com aquest? 

Luis: Torno a les prioritats de les famílies: quan hi ha una gravetat molt evident  les famílies sí que es mobilitzen més. Davant d’altres situacions on el nen ho pugui passar malament però no presenti una simptomatologia doncs a algunes famílies que amb prou feines poden pagar el menjar difícilment els hi pots insistir que portin el nen a tractament.

Relacionem aleshores la complexitat dels casos i l’augment amb la pobresa?

Luis: Jo diria més amb el moment social que amb la pobresa en si.

Anna: Són diferents factors que van sumant-se.

Luis: No m’atreviria a dir només la pobresa però una situació de precarietat econòmica afecta. No és només que els pares es quedin sense feina i no puguin portar el nen. El problema és com això afecta les famílies i genera patiments concrets.

Anna: Han sortit estudis que diuen que famílies amb situacions socials desafavorides tenen un risc fins a tres vegades més gran de patir una patologia. No cal fer estudis, és de sentit comú que si hi ha uns pares en situació vulnerable, els nens que hi conviuen també ho patiran i això impacta en ells.

El diagnòstic de trastorns de conducta és el que més ha augmentat. Què s’entén per trastorn de conducta, com es pot detectar?

Luis: El trastorn de conducta s’acaba convertint en un calaix de sastre de moltes situacions on hi ha un patiment emocional gran. En el Congrés que anomenaves abans deien que els trastorns de conducte i els intents d’autòlisis havien copat la majoria dels motius de consulta i dels ingressos desplaçant els grans diagnòstics psiquiàtrics. Nosaltres entenem la psicologia anant més allà del diagnòstic que observa la part explícita de la situació. Cal veure quin és el patiment emocional, el patiment psíquic que està generant aquestes actuacions, aquests actes delictius…

Anna: No anem a millorar la conducta sinó a entendre que ens està expressant el nano amb aquesta conducta i què hi ha darrera d’això.

Luís: No vull banalitzar però potser es diagnostica molt trastorn de conducta en nanos que realitzen actes fora d’una situació més corrent. Després hi ha situacions més greus: agressivitat física, de violència cap als iguals, cap a si mateix o cap a família.

Creieu que han incrementat les conductes autolítiques?

Anna: No sabria contestar però sí que l’activació del codi risc suïcidi fa que els professionals de la salut tinguem més present i codifiquem millor si ens trobem davant de conductes d’aquest tipus. Abans codificaves l’estar deprimit però no marcaves que també s’autolesionava. A més, tot el tema social al voltant de les autolesions es visualitza molt i es té molt present entre els adolescents. Ens hem trobat amb casos on no és un sinó diferents adolescents què han estat en contacte. Necessitaríem més perspectiva en el temps per veure sí ha augmentat o no, si ara hi ha més casos o hi ha més visibilitat. Però el suïcidi ara és la primera causa de mort en els joves.

Luis: Aquesta dada promou l’interés des del Departament de Salut i des dels professionals en millorar la detecció i protocolitzar l’atenció perquè no se’ns escapin casos, que no es caiguin per la xarxa assistencial. En aquest sentit, sempre que hi ha algun repunt mediàtic d’alguna d’aquestes situacions la detecció augmenta per pressió social. Això passa per exemple amb el bullying. La bona lectura és que això promou iniciatives que als professionals ens permet detectar més i millor i també diferenciar.

El Dr. Josep Moya va afirmar que la intenció de molts dels nens  “no és tant la intenció de morir si no el desig de deixar d’estar allà, de desaparèixer”.

Anna: Canalitzar el malestar o el patiment, sí. Hi ha diferents maneres  i diferents sentits d’autolesions. La intencionalitat també s’ha de mirar: si és una actitud impulsiva…

Luis: Com a professionals no podem arriscar i pensar que un cas és lleu i no donar-li l’atenció necessària. Molts casos no tenen una intenció de morir si no que responen a un “ara no vull estar aquí”. El problema és que aquell moment pot ser “exitós”. Hem de tenir molt presents aquestes actituds i amb el tracte amb les famílies no banalitzar ni tampoc alarmar més del compte. Cal entendre que aquesta conducta autolítica del noi o la noia és una comunicació.

Anna Taberner, psiquiatra, i Luís Díaz, psicòleg sanitari, durant l’entrevista al CSMIJ Gràcia – Fundació Eulàlia Torras de Beà / ROBERT BONET

Entre els joves, pel que fa a trastorns alimentaris o lesions, sovint entra la frase “només vol cridar l’atenció, ja se li passarà”. 

Luis: Aquesta és molt perillosa. A vegades quan treballes amb famílies sí que ve aquest pensament. El que jo faig és diferenciar: una cosa és cridar l’atenció i l’altre fer una demanda. Si un noi o una noia té un patiment tal com per fer patir els seus pares o els seus professors amb una comunicació d’aquest tipus vol dir que hi ha un patiment real. Demana que l’atenguem, no crida l’atenció com un nen capritxós.

Anna: Cal intentar entendre que ens està dient. A vegades si el patiment psíquic és difícil de rebaixar és fan mal físic perquè és menys dolorós.

I el que has comentat abans de lesions en grup, per què es donen? Us hi heu trobat sovint?

Anna: Hem pogut rebre el cas d’una pacient i després hem vist que li ha passat a dos o tres més de la mateixa classe. Les coses que passen en grup s’ha de mirar com s’inicien, quina coincidència hi ha hagut, si algú ho ha iniciat i els altres l’han seguit o potser ja ho feien per separat i algú ho ha comentat i s’ha trobat que els altres també ho feien. Has d’intentar entendre què esta passant, no ho pots atendre de manera individual.

Sense intentar banalitzar, per fer un símil, quan tens 14 anys t’ofereixen tabac i l’acabes provant.

Anna: Clar, al final estem parlant d’adolescents i de canviar conductes i provar coses noves que l’altre et facilita o t’insisteix perquè ho provis.

Luis: És un edat on s’està buscant la identitat. Això encaixaria amb un perfil d’adolescent perdut, desorientat, que d’alguna manera en compartir el malestar o no sentir-se entès o veure que no encaixa a la societat, troben un encaix dins de la proposta d’algú altre. Evidentment no és un funcionament normalitzat. A vegades, quan hi ha una cosa compartida el que hi ha és un component identitari i social i això fa pensar que l’adolescent va més en aquesta cerca que no que tingui una patologia.

Com combineu les diferents prioritats i els diferents graus de complexitat? Us calen més recursos?

Anna: Els Centres de Salut Mental estem atenent cada cop situacions més complexes i ens preguntem què podem fer sovint davant d’algunes situacions que no són greus. Des de sempre hem cregut que la prevenció i la promoció de la salut és molt important. Si agaféssim des de l’inici situacions lleus, amb poques intervencions se’n podrien sortir millor però sovint, com estem tan plens de complexitat i gravetat, no podem treballar en prevenció.

Luis: La complexitat també a vegades és la cronificació i estem molt copats per aquest tipus de treball. La complexitat a més suposa un desplegament de recursos de tot tipus brutal. La prevenció el que suposa és evitar possibles cronificacions. La immediatesa i la proximitat amb les que pots atendre i intervenir a vegades amb els adolescents són garanties que si no les aprofites just en aquell moment, que és quan està disposat a compartir-ho, pots perdre una oportunitat important perquè d’allà no derivi un trastorn mental o un desordre emocional important que pugui derivar en una cronicitat. Ens hem d’anticipar a això.

 

Millorem els esmorzars i els berenars 

Hola,

Des de la Comissió de menjador us volem fer arribar aquest document sobre com millorem esmorzars berenars editat per la Generalitat de Catalunya. Pensem que és d’interès per a totes les famílies.

Gràcies

Comissió Menjador

Per més informació: http://canalsalut.gencat.cat/ca/vida-saludable/alimentacio/alimentacio_saludable/

Interessant article al diari ARA “Ens repensem el pati?”

Propostes per treure el màxim partit educatiu de l’hora del pati

ARACELI SALAS

¿I si el moment del pati fos tan valuós com el de matemàtiques, ciències o literatura? ¿I si sortir al pati fos tan enriquidor com una sortida al museu o una excursió? ¿I si el pati fos viscut pels adults com un moment molt especial, per crear vincles amb els alumnes? ¿I si tots els infants i adolescents gaudissin del pati amb els amics? ¿I si no hi hagués cap nen que jugués sol? ¿I si els nostres patis estiguessin dissenyats amb molt de compte, idees creatives i fossin espais segurs i sense barreres?

El pati, durant el procés educatiu, és considerat l’escenari més facilitador i ampli d’interacció a què els infants i adolescents tenen accés diari. En ser considerat un espai de caràcter lúdic, en massa ocasions es desvincula de la funció pedagògica de l’escola, però és cert que cada vegada més professionals, equips directius i especialistesredissenyen els seus patis des d’una dinàmica integradora, que forma part d’un tot, amb els ulls posats en els múltiples beneficis que comporta.

En ser considerat un espai de caràcter lúdic, en massa ocasions es desvincula de la funció pedagògica de l’escola

L’alumne és el veritable protagonista i això ens porta a la importància de repensar la funció dels nostres patis, tenint en compte, sobretot, tot el que ells hagin d’aportar. D’aquesta manera podrem aconseguir grans idees amb què tots se sentin identificats i inclosos.

El joc fomenta el caràcter dels nens, que a la vegada es convertiran en adolescents i adults. És la principal font per treballar les habilitats socials, els infants hi aprenen a respectar les normes, els límits, a compartir, aprenen sobre les seves emocions, a respectar l’altre, a ser més tolerants i respectuosos amb tot el que els envolta… Els amics són extremadament importants per al desenvolupament dels nens i, així mateix, per a la seva autoestima.

Ens repensam el pati? / CRISTINA CALDERER

Com a psicomotricista, faig feina diàriament amb nens molt diferents, que m’expliquen com juguen, què els agrada, qui són els seus amics, quins són els seus problemes i també els seus somnis… M’entristeix sentir, a hores d’ara, històries que no tenen res a veure amb un desenvolupament emocional ple, infants que prefereixen quedar-se asseguts en un banc, menjant el berenar, altres que no saben amb qui jugar, o no saben ni tan sols jugar, i molts que se senten perduts en aquest espai i que simplement no saben o no poden gaudir-ne.

Els nostres patis haurien de ser un gran moment, per a tots ells. Com a adults hem de tenir clar que els nostres patis són un gran tresor per poder treballar d’una manera més indirecta tot el que afecta els nostres alumnes durant el seu procés educatiu i buscar alternatives, projectes, parlar sobre els patis durant les reunions, parlar-ne amb les famílies i, per descomptat, amb els infants i adolescents, buscant sempre la implicació de tots els professionals.

Els patis són un gran tresor per poder treballar d’una manera més indirecta tot el que afecta els nostres alumnes

Si ens ho plantegéssim com un objectiu prioritari, potser més endavant ens trobaríem amb alumnes més feliços i amb menys problemes dins les nostres escoles i instituts.

PROPOSTES

Algunes idees per poder avançar en el redisseny dels nostres patis poden ser:

  • Crear diferents espais i que puguin ser multiusos.
  • Distribuir en dies diferents diferents jocs o dinàmiques.
  • Involucrar tot el professorat en l’aportació d’idees al projecte.
  • Crear llistes a les classes, que puguin estar elaborades pels alumnes, amb les seves propostes.
  • Dotar aquest espai de més recursos que augmentin l’oferta de jocs i entreteniment.
  • Buscar jocs d’alumnes que pertanyin a altres cultures i treballar amb les famílies per poder dur-los a terme.
  • Buscar la implicació d’alumnes més grans perquè puguin monitoritzar diferents opcions de jocs amb alumnes més petits.
  • Crear patrulles verdes per inculcar la importància del respecte cap a tot el que ens envolta i fomentar el reciclatge, la cura de l’hort, la importància de mantenir els nostres patis nets, etc.
  • Que els alumnes que, per la raó que sigui, tinguin dificultats en les habilitats socials, puguin tenir padrins de pati, formar part d’algun dels projectes per executar, o puguin ser ells mateixos part d’algun equip o patrulla, que treballi per fomentar el respecte a la diversitat i prevenir el ‘bullying’.
  • Que el pati entri a les aules.
  • Evitar que tots els jocs siguin de tipus competitiu.
  • Que sigui un espai de resolució de conflictes.

Araceli Salas és educadora infantil i psicomotricista

“Cuando las familias se implican en la educación de sus hijos, consiguen mejores resultados académicos

familia

La participación de las familias en la educación de sus hijos está relacionada con los resultados académicos, es una de las conclusiones a las que llega la Fundación Jaume Bofill. Esta institución ha publicado el Libro Blanco de la participación de las familias en la escuela, en el que varios expertos han encuestado a AMPAS y familias para conocer cómo está evolucionando la presencia de los progenitores. La directora del departamento de investigación es Mònica Nadal.

¿Es importante que las familias se impliquen la escuela?

La participación de las familias en la escuela es buena por muchos motivos. Uno, porque su participación crea cohesión en los centros educativos, percepción de comunidad, más gente aportando sus conocimientos e ideas y más calidad educativa. Además añade presión sobre el equipo directivo para que se pongan las pilas y no se relajen.

Luego, hay investigación extensa que pone de manifiesto que cuando los padres están implicados en la escolaridad, les ayudan a hacer los deberes, se aseguran de que llevan el material a la escuela, asisten a las reuniones cuando son convocados por los tutores; consiguen más éxito académico.

Los niños y las niñas perciben la continuidad entre la escuela y su casa, sienten que hay alguien que vela para que puedan cumplir con las rutinas de la escuela. Estos estudios aseguran que cuando los padres hablan con sus hijos sobre la escuela, [los alumnos] tienden a tener mejores resultados. Las familias que se aseguran de que sus hijos lean, también consiguen una mejora en el rendimiento académica. Está bastante avalado.

¿Cuentan todas las familias con información para saber acompañar a sus hijos? ¿conocen cómo funciona el sistema educativo?

Cuando los padres pueden seguir la escolaridad y entienden qué sucede en la escuela, a sus hijos les va mejor. Ahí aparecen las diferencias. Muchas veces la escuela no explica claramente qué pide a los padres o les piden cosas que ellos no pueden aportar. Los centros educativos deberían trabajar mucho más qué les pide a las familias y darles herramientas para poder hacer ese trabajo, sin generarles culpas ni presiones que no les corresponden.

Por ejemplo, si esperan que las familias ayuden a sus hijos a hacer los deberes puede ser un error porque algunos padres sí que tienen los conocimientos pero otros, no. Sin embargo, lo que ayuda a los niños y las niñas es que los padres aporten las condiciones para que puedan hacer los deberes y no que las familias les ayuden a hacerlos.

En sus estudios aluden a la brecha socioeconómica, ¿los centros educativos cuentan con herramientas para incorporar a esas dinámicas de los colegios a familias inmigrantes o en riesgo de exclusión social?

Con muy pocas. Hay más recursos en Primaria que en Secundaria, pero en general muy pocos. La mayoría de las familias inmigrantes tienen expectativas muy altas en el futuro de sus hijos, quieren que sean médicos, abogados o profesiones así. Pero no saben qué es lo que tiene que pasar entre medias, eso depende de las decisiones que se van tomando a lo largo del camino, de asegurarse que tienen hábitos de estudios. Culturalmente su relación con la escuela es de distancia absoluta.

En muchas ocasiones no saben cómo acompañar esas expectativas y la escuela no les explica de qué va, qué hacen ahí los niños, cómo transcurre el día a día o para qué sirven los deberes que van a hacer. En cambio aquí hay una expectativa de que las familias pregunten, participen, pero que nadie explica. O se termina explicitando con un reproche porque no participan. Creo que faltan muchos instrumentos.

¿Con qué recursos se podría dotar a los centros para mejorar la participación de esas comunidades?

Hay una gama de actividades que los padres podrían hacer en las escuelas y que seguramente se adecuarían mucho más a lo que pueden ofrecer. Por ejemplo, invitar a algunas familias a dar una charla para explicar a qué se dedican, hacer un taller de algo que los padres y madres saben hacer. Muchas escuelas que lo han hecho con familias inmigrantes, les ha salido muy bien. Con talleres de repostería típica de su país, es una forma informal de implicar a las familias en la escuela. Bajo ese contexto pueden iniciar una conversación con los maestros y encontrarse en un ámbito distinto del formal en el que acude a una reunión para que le expliquen cómo va su hijo. Se crean relaciones de confianza.

Eso se ha visto en las comunidades de aprendizaje. Son escuelas que las que el eje central es una comunidad formada por padres, maestros, personal de apoyo – como monitores de comedores – y alumnos.

¿Cómo participan las familias en la escuela?

La participación en la escuela no es lo mismo que en la escolaridad. La participación en la escuela tiene un efecto indirecto sobre los resultados. No se puede decir que cuando los padres participan en el AMPA los niños sacan mejores notas. No hay tanta causa efecto. Lo que hemos visto es que una vida asociativa rica en el centro educativo tiene un efecto en la calidad educativa. Los niños tienen más extraescolares, más excursiones interesantes, más actividades de calidad.

Hicimos una encuesta a 1.500 asociaciones de Catalunya, una de las conclusiones era que cuando hay un AMPA en el centro se mejora la experiencia educativa de aquellos niños y niñas que tienen menos posibilidades. Si las familias están bien organizadas consiguen destinar parte de sus recursos a becas para las excursiones de estos alumnos.

El paso de Primaria a Secundaria es uno de los momentos clave que algunos alumnos entrevistados por Unicef, para un informe sobre abandono escolar, destacaron como punto de inflexión en el que comenzaron a desengancharse y a repetir curso. Su fundación también destaca la desaparición de la participación familiar en la ESO, ¿a qué se debe?

Afecta mucho porque de repente hay una discontinuidad entre la vida escolar y la familiar, coincidiendo con un momento de desorientación de los estudiantes. En este punto los padres no saben quién es el referente, con quién tienen que hablar. Desconocen si en el instituto pueden entrevistarse con algún profesional para explicarles lo que les inquieta sobre sus hijos. Los chicos en la adolescencia tratan de aprovechar lo mejor de los dos mundos. Si sus padres no les molestan, piensan que es lo mejor.

En la escuela la comunicación con la familia es fundamentales para que los progenitores sepan qué es lo normal, qué debería estar haciendo su hijo en el instituto. ¿Tendría que estar estudiando? ¿tiene examen cada quince días o cada semana? La mayoría de las familias no tienen esa información, no se lo han explicado con claridad, nadie les ha interpelado.

¿Cómo se refleja esa brecha socioeconómica?

A mayor nivel de estudios de las familias, mayor participación escolar. Se ve de forma clara en la composición de las AMPAS. En las juntas directivas hay sobrerrepresentación de estos padres y una representación reducida de progenitores de origen inmigrante o bajo capital cultural. Hay una parte que se entiende perfectamente, formar parte de la junta de un AMPA requiere un tipo de socialización política que tiene que ver con la participación anterior en asociaciones de algún tipo. Sabemos que las familias de clase media, las familias con más capital cultural, han participado en otras organizaciones cuando estaban en la universidad o en entidades de barrio.

¿Las familias se implican en la escuela y en la escolarización?

Los datos son positivos, la mayoría de las familias participan. La inmensa mayoría acude a las reuniones cuando se les convoca y a los eventos de la escuela. Me refiero a Catalunya, que es donde hemos hecho una encuesta a 1.500 familias, entre los datos destacados el 84% de las familias está asociada al AMPA. Es verdad que pude ser para que sus hijos participen en el comedor y en las extraescolares, depende de lo que la asociación les ofrezca.

Creemos que las familias sí que participan en la escuela, que participarían más si supieran cómo hacerlo y de qué modo es eficaz su participación. Una de las cosas que vimos nosotros es que o participan a tope y son miembros de la junta del AMPA, de las comisiones, del consejo escolar; o tienen una participación muy pasiva, acuden solo cuando se les llama.

¿De qué depende que las escuelas evolucionen a nuevos modelos de participación familiar? ¿cómo lo podrían potenciar las administraciones públicas?

No es fácil por una razón que los psicólogos conocen como gramática escolar. Es por decirlo así, la cultura tácita de los centros educativos. En el fondo muchos colegios sienten, viven y se organizan de tal modo que las familias entregan al niño, los docentes hacen su trabajo, lo devuelven a los padres y al día siguiente se lo vuelven a traer.

Ahí las administraciones locales pueden jugar un papel importante, ayudando en la formación de las AMPAS en escuelas que no tienen, acompañando a aquellas asociaciones que son más débiles a fortalecerse e implicando a las familias. Una de las tragedias de los recortes fue que la mayor parte de las subvenciones que recibían desaparecieron, eso dejó a las AMPAS, sobre todo de escuelas más pobres, sin recursos para proponer actividades.

Normalmente los centros funcionan de modo aislado. Donde serían más necesarias esas dinámicas de participación es donde menos se producen porque no hay recursos culturales, ni económicos para hacerlo posible; y donde hay AMPAS más activas, hay más recursos.

En uno de sus informes aseguran que l a Lomce hace menos democráticas las escuelas, ¿por qué? ¿Cree que se está notando el impacto?

La Lomce limita la participación institucional porque reforzaba el rol del equipo directivo y dejaba a los consejos escolares como un órgano consultivo. Por lo tanto, en ese sentido en la práctica dependerá de si el centro educativo quiere tomarse en serio a las familias o no. Al final, aquí en Catalunya la mayor parte de los centros educativos decidieron seguir tratando al consejo escolar como lo que es, un espacio de toma de decisiones consensuadas y de trabajo compartido.

Via eldiario.es

Sobre l’article “El derecho a una infancia libre de fanatismo e ideologías políticas”

El passat dijous 5 d’octubre vaig publicar en aquesta web l’article a què fa referència el títol. A causa del rebombori que s’ha creat per la seva publicació escric aquesta nota aclaridora en la qual vull remarcar uns quants punts:

– És un article penjat a títol personal, per això mateix posava el meu nom al final de la nota de presentació. No és ni en nom de l’AMPA ni en nom de la junta.

– No respon a cap posicionament polític. Tot i que a mi l’article em va semblar bastant neutre, puc entendre que pugui ferir sensibilitats que, pels esdeveniments que estem vivint, estan més a flor de pell que de costum. No era aquesta la intenció i per tal motiu demano disculpes a tot el que s’hagi pogut sentir molest.

– Si és cert que amb la seva publicació volia “remoure” consciències, igual que ha remogut la meva, del fet de com estem presentant i com estan vivint aquests esdeveniments els nostres infants. I penso, obviant la part que es pugui interpretar com posicionament polític de l’autora, que l’article és prou interessant per fer-ho.

Què li he de respondre a la meva filla quan passant per davant d’un policia local em pregunta “aquest policia és dels bons o dels dolents?” o quan em diu “perquè el (nom de polític) és tan babau i dolent?”

Però és que també em faig aquesta pregunta quan es posiciona  sobre, Messi o Ronaldo, Barça o Madrid …

L’època que ens ha tocat viure ara hauria de fer que ens qüestionéssim encara més el que podem influir en els nostres infants amb els nostres comentaris i les nostres paraules i pel contrari, més enllà de les nostres idees polítiques, esportives o religioses, donar-los les eines per fer que siguin crítics amb tot i que prenguin les seves decisions de manera raonada i el menys influenciada possible per nosaltres. Per això crec que tot nen té “El derecho a una infancia libre de fanatismo e ideologías políticas” però també el dret a saber que està passant i el perquè.

L’article l’he retirat de la web, però el podeu trobar aquí.

 

Carles Segura

Enquesta “Baròmetre de l’educació”

VOLEU QUE LA NOSTRA VEU, LA DE LES FAMÍLIES, COMPTI EN LES POLÍTIQUES EDUCATIVES?

US ANIMEM A PARTICIPAR A L’ENQUESTA

Les famílies no sempre tenim l’oportunitat d’expressar i compartir la nostra opinió sobre què pensem del sistema educatiu, com valorem l’educació que reben els notres fills/es, quines coses canviaríem o què demanaríem a l’administració. Molt sovint la nostra veu es vol silenciar. Ara tenim l’oportunitat perquè no sigui així.

Gràcies a una col·laboració amb la Fundació Bofill teniu a la vostra disposició l’Enquesta “Baròmetre de l’educació”, una iniciativa que ens permet dir-hi la nostra com a mares i pares. Les dades seran tractades de forma anònima i sereu els primers en rebre els resultats.

Entreu i empleneu l’Enquesta en el següent enllaç. Només us portarà uns minuts.

Digueu-li a les altres famílies de la vostra escola perquè també hi participin. Moltes mares i pares ja ho han fet i han donat la seva opinió. És molt important de cara al començament del curs vinent.

Val la pena! Demostrem que tenim veu.

Deixem que els nens s’avorreixin!!!!

Carta oberta d’un mestre publicada a facebook. Val mol la pena.
Maestro Konrad Vic
Data i hora: 9 maig 08:14

El fin de curso del año 2017 ya pasará a la historia como aquel en el que los maestros intentaron dar clase mientras los niños daban vueltas y vueltas a su “spinner”, como si de un grupo de desintoxicación de alguna sustancia se tratase.
Aparentemente no tiene maldad ninguna y claro, cuando te dicen … ( voz de científico) “es un juguete creado para calmar la ansiedad en los niños hiperactivos”… pues uno piensa que si los prohíbe, quedará como un ogro insensible que no deja que los niños calmen su ansiedad.
La verdad es que desconocía que el 100% del alumnado de mi centro tuvieran problemas de ansiedad o hiperactividad, yo pensaba que solo había diagnosticados unos pocos y como todo el mundo sabe, cada caso es discutible.
Lo que si tengo claro es, que estamos ante la generación de la SOBRE ESTIMULACIÓN , del no permitir que el niño se aburra un instante, de niños que cuando comen en casa además escuchan música con sus cascos ,con la mano libre juegan con el móvil, todo ello frente de la televisión mientras su madre les pregunta… ¿Qué tal en la escuela? En un ejercicio de malabarismo mental que tengo mis dudas sobre si es bueno para el desarrollo de un menor, aunque cojonudo para el desarrollo económico de la última novedad viral.
Parece que además de tener una ansiedad irrefrenable, las nuevas generaciones son superdotadas, capaces de disfrutar de la buena música, giros y compases, mientras descubren la mejor forma de pasar al siguiente nivel del juego de turno, a la par que saborean e intuyen que en la comida de ese día había un ingrediente nuevo, mientras con el rabillo del ojo analizan en la tele la situación política del país, todo ello justo antes de elaborar un discurso propio con lo más destacado de lo vivido, sentido y aprendido, durante su mañana en el cole.
Really?
Hoy mis alumnos me preguntaban…
-¿Cómo eres tan creativo?
– Por que con vuestra edad cada vez que me aburría, no me ponían ningún aparatito en la mano. – Les he contestado.

Bien saben quiénes fueron mis compañeros y maestros que no había en el pueblo niño más nervioso que yo, cada mañana daba buena cuenta de uñas, lápices, bolis,… mientras con la pierna condenaba a mi compañero de al lado a un pequeño seísmo continuo.
Pero poco a poco empecé a focalizar mis nervios, empecé a dibujar para relajarme, a bailar o disfrutar la música que le robaba a mi hermana.
Ahora tengo claro que los grandes pensadores de la historia, Einstein, Newton, Steve Jobs, … o cualquiera de esas personas a las que admiramos, no son más listas que los demás, no tienen un cerebro superdotado, no son inalcanzables, es mucho más fácil.
Simplemente focalizaban mejor su atención, se concentraban en una única cosa hasta que lo terminaban, simple y llanamente , no se les iba el santo al cielo.

Por lo que me pregunto… ¿De verdad les estamos haciendo algún favor permitiendo que estén en mil cosas a la vez?

Creo sinceramente que deberíamos dejar de desarrollar el consumismo a costa de desarrollar la mente de las futuras generaciones .

Via Facebook

Campanya #​CiberassetjamentZero​

ciberassetjament_escolar

Presentació de la primera campanya de les famílies contra el ciberassetjament

#CiberassetjamentZero

> Descarrega vinyeta febrer (jpg) / vinyeta març (jpg)

Per primera vegada a la història de Catalunya les 6 federacions d’AMPA que hi ha al país s’uneixen per fer una campanya conjunta per combatre el ciberassetjament. FAPAC, DINCAT, AFAEC, FAPAES, FAPEL i CCPAC totes juntes de la mà impulsant la campanya #CiberassetjametnZero, amb la col·laboració del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.

Les famílies volem fer un crit davant del problema que representa el ciberassetjament.

Les famílies volem que totes les famílies, i la societat en general, prengui consciència que cal actuar, que cal trencar el silenci, que cal ajudar els nostres fills i filles a què parlin quan pateixen. Les noves tecnologies donen ales a l’assetjament, el fan permanent i el fan més fàcil perquè no cal donar la cara. La víctima se sent perseguida les 24 hores.

Les famílies volem provocar un canvi de xip, ens volem ajudar entre nosaltres que som la causa i la solució del problema. Hi ha diferents parts implicades en el ciberassetjament, i volem interpel·lar-les a totes: assetjador, víctima, grup, família i societat. Moltes vegades les famílies no diuen res per por a empitjorar la
situació de la seva filla o el seu fill, volem trencar amb aquesta dinàmica, cal parlar, cal dir-ho. Cal actuar a temps, moltes vegades ja és massa tard.

Volem fer una campanya senzilla, molt visual, que tothom entengui, amb missatges clars i directes, que ajudin a totes les parts.

El dia 20 de cada mes traurem una vinyeta nova que divulgarem via xarxes socials. També tindrem una web on anirem recollint tota la campanya i on també hi haurà l’espai per contactar, informacions d’interès, notícies, i tot el que faci falta > www.assetjamentzero.cat

Volem que aquesta campanya arribi a tothom. Demanem la col·laboració i la implicació de tots els agents socials, de tots els mitjans de comunicació i de la societat en general.

FAPAC, Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya
DINCAT, Discapacidad Intelectual Catalunya
AFAEC, Federació d’Associacions de Mares i Pares de l’Agrupació Escolar Catalana
FAPAES. Federació d’Associacions de Pares de Secundària
FAPEL, Federació d’Associacions de Pares i Mares d’Escoles
CCPAC, Confederació Cristiana d’Associacions de Pares i Mares d’Alumnes de Catalunya

Font: FAPAC

Segueix-nos

337SeguidorsSeguir

El Temps

sant cugat del vallès
cel net
12 ° C
13 °
11 °
81%
2.1kmh
0%
dj.
13 °
dv.
13 °
ds.
11 °
dg.
16 °
dl.
14 °